Aquest passat mes de desembre es van aprovar mitjançant el Decret 21/2018 una bateria de mesures per fomentar el lloguer, algunes de les quals han suposat la modificació d’alguns articles de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU).

Al 2013 va haver una reforma a la LAU que segons el legislador buscava flexibilitzar el sector dels lloguer, però que realment va fer que lluny d’augmentar l’oferta de pisos com s’havia promès, aquesta disminuís i es tornés més precària. Això es va produir, ja que el rerefons de la reforma  era que els bancs es desfessin dels actius que havien obtingut després de la crisis i l’allau d’execucions hipotecàries que va provocar. Així, la mesura principal que s’adoptava era la reducció dels contractes de lloguer a tres anys cosa que dificultava l’estabilitat familiar i, a més, davant la venta de la vivenda a un tercer deixava d’existir el contracte si aquest no estava registrat, i en general cap ho ha estat mai doncs no era obligatori el registre. D’aquesta manera, l’inquilí es veia desprotegit davant un mercat en que la tendència era que els habitatges canviessin de propietari constantment.

En resum, des de 2013 fins ara, ens hem trobat que els contractes de lloguer no donaven peu a l’estabilitat ni donaven cap tipus de seguretat, ja que, tant per la seva curta durada com per no estar registrats comportaven la preocupació permanent del arrendatari davant la possibilitat de veure’s obligat a marxar del que consideraria casa seva.

Així doncs, el nou Decret busca mitigar els danys produïts sense aconseguir-ho. El que fa és abordar aquesta problemàtica allargant el temps de contracte a cinc anys i en el cas de que el propietari fos un persona jurídica a set anys dotant els contractes d’estabilitat relativa. Però, s’ha oblidat de la seguretat que aquests haurien d’aportar doncs en qualsevol moment si es produeix la venta l’inquilí haurà de marxar, ja que el seu contracte quasi segur no es trobi inscrit al registre i aquest aspecte no ha estat modificat. Es deixa doncs, una altra vegada, a l’arrendatari a la sort d’un mercat que no el té en compte.

En conclusió, la nova modificació hauria de suposar un inici de les reformes per arribar a garantir no tan sols el dret d’accés a la vivenda sinó també al dret de romandre a la mateixa, i al fi i al cap, garantir un dels pilars bàsics de la vida.