La proposta de la patronal de supermercats Asedas —que agrupa cadenes com Lidl, Dia, Aldi, Ahorramás, Consum o Spar— d’eliminar la impressió automàtica del tiquet de compra obra un debat social i jurídic. L’entitat ha demanat al Govern modificar la normativa perquè el comprovant només s’imprimeixi si el client ho sol·licita, mantenint com a alternativa el tiquet digital.
Segons Asedas, la mesura respon a motius ambientals i econòmics. Afirmen que centenars de milers de tiquets es queden a caixa o acaben a les papereres més properes, aproximadament un 30% del total, cosa que suposa 4,5 tones de paper i un cost de 10 milions d’euros. La patronal defensa que evitar la impressió sistemàtica permetria reduir residus i avançar cap a la modernització del comerç, en línia amb països com França, els Països Baixos o Suïssa.
A peu de caixa, les preferències són clares i dibuixen una fractura generacional. La clientela més jove utilitza habitualment les aplicacions mòbils i sovint deixa el tiquet en paper a la mateixa caixa, perquè confia en el registre digital de les compres. En canvi, les persones grans continuen depenent del suport físic i, en molts casos, el guarden un o dos dies per comprovar els cobraments amb calma. Entre aquests dos extrems, el perfil més habitual és el de qui combina ambdós formats: el paper per a comprovacions immediates i l’app per revisar la compra més endavant o conservar-ne un registre.
La inquietud que genera la proposta té a veure amb el fet que la digitalització per defecte pugui excloure persones que no utilitzen aplicacions o no volen facilitar dades personals. La transició cap al tiquet digital no és neutra: implica que el consumidor hagi de donar informació identificable, descarregar aplicacions o vincular correus electrònics. En aquest sentit, la mesura pot suposar una recollida massiva de dades que, més enllà de l’abaratiment de costos, podria convertir-se en un negoci molt lucratiu. El risc no és només tecnològic, sinó també de privacitat i de traçabilitat de consums quotidians.
La normativa vigent és clara. L’article 63 de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors estableix que s’ha d’entregar un comprovant de l’operació i reconeix el dret a rebre la factura en paper. A més, la factura electrònica només és possible amb consentiment exprés del consumidor. El Reglament de Facturació també obliga a expedir, entregar i conservar justificants, cosa que reforça la centralitat del suport físic com a garantia documental.
D’altra banda, un altre argument jurídic rellevant és l’essencialitat del tiquet com a garantia i com a document per presentar reclamacions. Eliminar el paper automàtic pot dificultar la prova de la relació contractual i situar en desavantatge les persones vulnerables, especialment aquelles que no tenen accés fàcil a dispositius digitals o que no estan familiaritzades amb aplicacions i portals de compra.
La proposta d’Asedas ha evidenciat una fractura generacional i un risc real d’exclusió digital. Tot i que la digitalització pot reduir residus i optimitzar processos, no pot fer-se a costa dels drets de les persones consumidores ni de la seva privacitat. El debat, per tant, no és només sobre paper o pantalla, sinó sobre com garantir que la modernització del comerç no deixi ningú enrere.